dimecres, 11 de gener del 2012

Una raqueta i una ampolla o Sóc irresistible

S'han acabat les vacances de Nadal i, com els dolents a les pel•lícules, ja torno a ser aquí.

Torno amb les piles carregades, un munt de receptes noves, una magnífica col•lecció de llibres de cuina nous (mi tesooooroooo) i un parell de quilos de més.


Els quilos de més són un rotllo però els que acumulo jo encara són pitjors. Arriben, s’instal•len i es troben tan bé dins del meu cos que ja no volen marxar. I jo ho entenc eh! Si fos ells també em quedaria on sóc, segur que estan molt millor enganxats a les meves cuixes que diluïts a l'aire, però la veritat és que, a mi, els quilos em molesten una mica.


Des que hem començat la setmana que estic intentant dialogar amb ells: Em llevo al matí, pujo a la bàscula i demano, per favor (els meus pares em van ensenyar que s'ha de ser educat en aquesta vida) que amablement abandonin la meva panxa. Baixo de la bàscula, començo a vestir-me i quan estic a punt de tancar el botó dels pantalons veig que no m'han fet cas. De seguida començo a suplicar que, per favor (ja hem dit que no s'han de perdre mai les formes), es busquin alguna model d'aquelles que no noten els quilos i a mi em deixin en pau.

Però no, tampoc funciona. I ja quan al migdia després de dinar noto que estic a punt d'explotar, els insulto i exigeixo, a crits, que marxin i em deixin en pau. Com que no em fan cas i els pantalons comencen a tibar els amenaço amb eliminar-los de forma fulminant al gimnàs.


I així estem, ells que no marxen i jo que no els vull veure (ni notar) ni en pintura.

Estic desesperada... La meva obsessió és tan gran que la vida està deixant de tenir sentit. Crec que començaré a beure, que com tots sabeu, el vi és light i fa oblidar les penes...

Igual si obro aquesta ampolla deixaré de veure que m'he passat durant les vacances i semblaré una top model...


O igual a dins trobo algun quilo nou i s'enamora de mi...

Potser beure no és la millor opció...


És per això que he decidit buscar un esport que em faci cremar tots els quilos de cop. No només la grassa acumulada aquest Nadal sinó també la que va tenir un flaix durant les vacances d'estiu i tampoc ha volgut desaparèixer. Si és que no ho puc evitar, estic cañón. Ja m’ho diuen els quilos, sóc irresistible...

Com que he intentat dialogar amb ells i no ha funcionat m'he fet una raqueta i una pilota i he decidit que aniré a jugar a tennis.


Sí, sí, a tennis. El problema és que aquesta raqueta fa tan bona olor que estic pensant si la puc fer servir igual havent-li fet una mossegadeta. Segur que no ho nota ningú...Segur que no engreixa...

Bé, crec que deixaré de mirar la raqueta i intentaré trobar la manera per fer que els quilos em deixin en pau.

Ja us aniré informant...


Abans de marxar, però, us vull desitjar a tots una molt bona entrada al 2012. Espero que aquest any que comença estigui ple de coses dolces, quilos i quilos de somriures i, per què no, que vingui carregat de quilos... de menys.

I vosaltres, com porteu l'entrada al 2012?

7 comentaris:

  1. Dons no podies haver definit millor la meva relació amb els meus, de kilos, jajaja. Quin riure!!!!
    Aquesta raqueta la haig de poder fer, que el meu nebot acaba de guanyar el seu primer torneig de tenis!!!
    Petonets i bon Any

    ResponElimina
  2. Je je je... són una xulada! :)
    Anar al gimnàs em sembla la millor opció de totes ;)

    ResponElimina
  3. Bon any a tu també!
    Mira, la millor opció és no tenir bàscula a casa, jo fa temps que vaig decidir no tenir-ne!
    Uns pastissos maquíssims, quina feinada.
    Petons.

    ResponElimina
  4. Me he reído mucho con esta entrada, no sé por qué, pero me imagino que somos muchas en tu misma situación. Yo ya ni siquiera les hablo, asumo que se han instalado ahí y son tan difíciles de sacar como un inquilino que no paga. Evidentemente, yo no contribuyo ni haciendo ejercicio ni privandome de nada, si sé de buena tinta que no se van a ir.
    Espero que este 2012 venga cargado de cosas buenas para ti.
    Por último, y que no se me olvide, no sé cómo haces estas cosas tan bonitas. Y después quién se atreve a comérselo.

    ResponElimina
  5. ohh niña, què bien se te da el fondant ;)

    Salu2. Paula

    ResponElimina
  6. Jo com la Mònica no tinc bàscula que no hi ha cap que funcioni bé!!!!!!!!
    uns pastissos espectaculars. La raqueta em sembla una xulada. PEtons i Feliç 2012

    ResponElimina
  7. Ha ha ha, com t'entenc! els quilos i els meus pantalons s'han posat d'acord i s'han amotinat!!
    Descobreixo el teu bloc gràcies a Bibiana de "Horno&Adorno". Precioses tartes, quin art que tens. No has pensat en fer una en forma de bàscula? :-D

    Encara que amb retard, molt bon Any Nou!
    Petons

    ResponElimina